Pasapues > Naturalesa d'Aragó > Geologia

El Relleu Aragones. Descripcion del Territori. Naturalesa d'Aragó.


El relleu

Un dels fets més rellevants del relleu aragonès és el fort contrast altitudinal, ja que es poden trobar cotes de més de 3.400 m s.n.m., com la del Aneto, i altres de menys de 100 m com les del baix Ebre.

Les grans unitats del relleu aragonès, que tradicionalment s'identifiquen, són:

Cadena pirinenca

El Pirineu Axil, és l'eix o nucli de la serralada i presenta les altituds més elevades de la mateixa amb cotes que superen els 3.000, com és el cas de la Maladeta, Aneto i Perdiguero. Està format pels materials molt antics com són els granits, quarsites, pissarres i calcàries paleozoicas. La seva amplària en el conjunt de la cadena és escassa. Els alts cims del Pirineus tenen neus perpètues allotjades en els circs glaceres, que han deixat les seves petjades paleses en el paisatge, a través de cresterías agudes, circs penjats i valls en forma de artesa.
Les Serres interiors componen un allargat eix de crestes calcàries adossades a la zona axial, però en un graó topogràfic inferior, que mai depassa els 3.000 m. d'altura.
Estan dotades d'una fisonomia abrupta i escarpada, sobre materials mesozoicos.
La Depressió Intrapirenaica Mitja és un ampli corredor perpendicular a les altes valls pirinencs i per tant, paral·lela a l'eix de les serres interiors al peu de les quals es desenvolupa, excavada en roques d'escassa resistència com són les margues grisa-azuladas. El seu tram millor representat és la Canal de Berdún.
És el domini dels relleus estructurals modelatges per l'erosió diferencial. La seva limiti sud correspon als relleus de San Juan de la Penya i Peña Oroel, modelats sobre conglomerats que donen escarpes de gran bellesa.
Les Serres Exteriors constituïxen el límit meridional de la cadena piromancia, tenint una altitud inferior que el pirineo axial o les serres interiors, ja que arriba a la seva major cota en la Serra de Guara amb tot just 2.000 m d'altitud.

El Somontano pirinenc

Constituïx la zona del piedemonte entre les Serres Exteriors i la Depressió de l'Ebre. La seva altitud vària entre els 700 800 m en el seu límit nord fins als 300 400 m en el seu límit meridional. Els seus trets més destacats són la presència d'àmplies depressions erosivas excavades sobre els materials margo argilencs. Existeixen zones de topografia molt trencada representades per una successió i superposició de costes molt esteses, altres formades per terrasses i glacis i en unes altres es donen els fenòmens de les foies producte de l'erosió diferencial.

La Depressió de l'Ebre

S'obre en adreça nord-oest sud-est, seguint les directrius generals de les serralades que l'emmarquen. Els processos erosivos han generat una sèrie de relleus tabulessis denominats queixals i planes, els cims de les quals culminen entre els 500 i 800 m.

Des dels queixals es descendeix als cursos fluvials a través d'una superfície lleugerament inclinada, denominada glacis, acabant en les terrasses fluvials. Les terrasses estan formades per cants rodats procedents de l'erosió del riu, apareixent escalonades en un nombre variable de quatre o cinc, indicant així, els cicles d'erosió que han tingut lloc des de la formació de la xarxa hidrogràfica de l'Ebre.

Serralada ibèrica

És una cadena muntanyenca menys potent, vigorosa i contínua que el Pirineu. L'altitud de les seves cotes més elevades rares vegades supera els 2.000 m., presentant uns cims amb formes alomadas, poc vives i agrestes.

El sector saragossà s'inicia en la Serra del Moncayo i seguint una adreça NW-ES es bifurca en dos brancs que delimiten la Depressió Calataiud-Daroca. El branc més septentrional aquesta integrat per les Serres de la Verge, Algairén i Vicort i les més meridional per les Serres de Marrons i Santa Creu. Els relleus més alomados i pesats corresponen a les pissarres, mentre que els més abruptes i acrestados a les quarsites.

El sector turolense presenta una major homogeneïtat topogràfica que el saragossà, encara que es continuen les grans unitats en adreça NW-Es. El tram més septentrional és el format per les Serres de Cucalón i San Just, i el més meridional per les Serres de Menera i d'Albarrasí. Ambdós brancs culminen d'una forma discontínua en les cotes més elevades de la província, com són les Serres de Gúdar en el branc nord i la de Javalambre en el branc sud.

Altres temes sobre Geologia a Aragó

Punts de interes Geològic a Aragó.

Teruel

  1. Poljes Torrijas - Abejuela
  2. Dolinas de Villar del Cobo
  3. Turberas i rius de pedres de Serra del Tremedal
  4. Mines de ferro d'Ulls Negres
  5. Organos de Montoro i canó del rio Pitarque
  6. Ventall al·luvial de Serra Palomera
  7. Val de Ariño
  8. Salades d'Alcanyís
  9. Paleocanales exhumats d'Alcanyís
  10. El Parrisal (Ports de Beceite)
  11. Grutas de Cristall
  12. Poljes de Mosqueruela

Zaragoza

  1. Laguna de Gallocanta (Zaragoza - Teruel)
  2. Monestir de Pedra
  3. Estepes de Belchite
  4. Galachos de Juslibol i la Alfranca
  5. Parc Natural de la Devesa del Moncayo
  6. Bardenas orientals
  7. Meandres de Sástago
  8. Balnearis de Alhama d'Aragó
  9. Sierra de Alcubierre i Monegros (Zaragoza - Huesca)
  10. Explotacions de Sal de Remolins (Zaragoza)

Huesca

  1. Baños de Panticosa
  2. Mallos de Riglos i Serra de Loarre
  3. San Juan de la Penya i grutas de Villanúa
  4. Parc Nacional de Ordesa i Forest Perduda
  5. Circ de la Larri i glacera de Forest Perduda
  6. Vall de Lizara
  7. Forau de Aigualluts i glaceres de Aneto - Maladeta
  8. Sierra de Guara

Copyright 1996-2019 © All Rights Reserved Javier Mendívil Navarro, Aragón

Si vols modificar dades o ampliar la informació subministrada escriu-nos

Avís Legal. Esta actividad de la Asociación Cultural Aragón Interactivo y Multimedia
És una activitat cultural.
Aigua a Aragó, salut i benestar