Pasapues > Naturalesa d'Aragó > Ebro / Ebre

L'Ebre Aragones: Les Terres del baix Aragon. Del Monestir de Roda a Mequinenza i Fayón.. Naturalesa d'Aragó.



El Monestir de Roda

El Monestir benedictino de La nostra Senyora de Roda d'Ebre -o millor dita, el que d'ell queda en peus- és un dels llocs més tristament bells, o bellament trists, de quants poden visitar-se al llarg del llarg curs del nostre riu. La desamortización de 1835 va arruïnar d'un cop de ploma gairebé set segles de vida monacal, escampant-se llavors el seu ric patrimoni moble i ornamental, al mateix temps que l'edifici i totes les seves dependències obstaculitzen en un progressiu procés de deterioració i abandó, només en part pal·liat per una minvada restauració, més bienintencionada que eficaç i suficient.

Aquest monestir cisterciense, que deu el seu nom a la gran sínia o roda de la qual se servia l'ampli territori agrícola de la comunitat religiosa i que es va arruïnar, per increïble abandó, fa tan solament uns anys, va ser fundat en l'any 1202 i tub des dels seus inicis un amplísimo predicamento patrimonial sobre unes 35 localitats de la comarca i àdhuc d'altres llocs d'Aragó. Fonamentada la seva economia sobre el sistema típicament cisterciense d'explotació de granges, el monestir -el temple del qual va ser iniciat en l'any 1226- va arribar aviat gran notorietat econòmica, sent un dels primers monestirs en importància per a la casa matriu de l'ordre en el comtat de Toulouse.

En la fàbrica actual del monestir es dóna una superposició d'èpoques i estils, corresponent la part més antiga al refetor, el calefactorio, la cuina i les dependències dedicades al noviciado, situat tot això en l'ala sud de l'edifici. Allí va existir una primera capella monacal, posada sota la advocación de San Pedro, i que va desaparèixer en el transcurs d'unes obres posteriors. L'església del monestir es va concloure al voltant de l'any 1238 després d'uns tretze anys d'obres. Les obres del claustre van deure ser més lentes, ja que, iniciades -al costat de les d'altres dependències, com la biblioteca o la sala capitular- cap a 1256, no es van concloure fins a la primera meitat del segle següent (any 1340), data en la qual s'hagué de construir la façana del temple que dóna a la gran plaça d'accés, en la qual es trobava la hospedería i el plalacio dels abats. Al llarg del segle XVI es van realitzar obres d'ampliació i millora del monestir, sent precisament aquestes les quals es troben, en general, en pitjor estat de conservació. La torre, d'estil mudèjar i en precari estat, es va aixecar en el segle XVII.

La part millor conservada, com diem, i la més interessant, és la més primitiva del recinte. Molt bell, curiós i recoleto és el refetor, situat en l'ala meridional del monestir i al que s'accedeix a través d'una bella porta moldurada. Sota la volta de mig canó, i encimbellat en el mur de la peça, es conserva encara el púlpit, amb una curiosa escala oberta en el mur i donat suport sobre una gran mènsula. La escalerilla està jalonada per arquería donada suport sobre columnes rematades per senzills però bonics capitells. Oberta també al bell i espaiós claustre es troba, així mateix, la sala capitular, amb una bella entrada i espaiosos vans per a guanyar llum, decorats amb arcs dentats amb puntes de diamant. En el centre del claustre roman encara el pou i al costat d'ell, la gran cisterna de la comunitat, bastant nombrosa si s'ha de jutjar pels moradores del monestir en el moment de la exclaustración: 30 monjos i uns quaranta servidors, entre llecs i criats. L'altra peça d'interès és la zona destinada al noviciado, del gòtic primitiu, amb curiosos i robusts pilars sobre els quals descansa la volta de crucería.

El conjunt es tanca al nord per l'església abacial, de tres naus de cinc trams, sense creuer i amb l'absis pla. L'única capella oberta a les naus va albergar, entre unes altres, la tomba del que anés Justícia d'Aragó Juan Gil de Tarín, mort en 1290. En la façana que dóna a la plazuela d'accés es va llaurar, durant la reforma del segle XV, una bonica rosassa. Poc és el que queda com diem, de la ornamentación interior del temple. El magnífic retaule major, una excel·lent obra plateresca tallada en alabastre pels mestres de l'escola de Damian Forment, es va traslladar després de la exclaustración a l'església parroquial de Escatrón, on, per raons d'espai, se sacrifico part del majestuós basamento.

Abans d'abandonar el Monestir de La nostra Senyora de Roda d'Ebre mereix la pena acostar-se un moment fins a les ribes del riu per a comprovar el titànic esforç dels monjos-grangers per a construir el azud, la caixa de la roda i l'aqüeducte (tot això avui pràcticament arruïnat) per a dur l'aigua fins a l'últim racó d'aquell terreny, ahir conreat amb meravella i avui ressec i abandonat al silenci i a la profunda tristesa.

Les riberes del Mar d'Aragó: Chiprana i Casp

A partir de Escatrón i ja en la carretera comarcal que conduïx a Casp, observarà el viatger que l'Ebre, la llera del qual s'encaixona encara més en el fons dels amplis i bellíssims meandres, comença a remansar a poc a poc les seves aigües. I és que aquí comença la cua de l'embassament de Mequinenza, també cridat, d'una manera certament enfàtica, el Mar d'Aragó -sabuda és la preocupació constant dels reis aragonesos per aconseguir una sempre frustrada sortida al Mediterraneo-. És aquest, amb els seus 1.530 millos de metres cúbics, un dels majors embassaments d'Espanya i va ser construído, en l'any 1966, per a la producció de hidroelectricidad. Des de la presa -aixecada aigües dalt de la localitat saragossana de Mequinenza (sobre la qual més endavant tornarem)- a la cua té més de 100 quilòmetres de longitud i les aigües embassades anegaron bona part de la rica horta de Chiprana i Casp.

A uns 20 kilometros de Escatrón, retallant el seu añeja silueta sobre les tranquil·les aigües de l'Ebre, s'aixeca la vila de chiprana, lloc en el qual els arqueòlegs han tret a la llum parteix del que hagué de ser un important centre agrícola per als romans i un estratègic port fluvial per als navegants per l'Ebre. Les petjades de tot això són avui rastreables en el jaciment arqueólogico de la Devesa de Baños i, sobretot, en el que queda del Mausoleu romà que, en curiosa disposició, és visible incrustat en el mur de l'ermita de la Verge de la Consolació. Per la seva banda, l'església parroquial, de cort barroc-neoclàssica, debio de construir-se sobre una primitiva fàbrica del segle XIII, encara que els elements gòtics no són avui practicamente rastreables.

A set quilòmetres de Chiprana, en la conjunció del Guadalop amb l'Ebre, es troba la històrica ciutat de Casp, centre cabdal, al costat d'Alcanyís, de les terres del baix Aragó. En el transcurs del primer mil·lenni abans de cristo, la zona va ser intensament poblada, si s'ha de jutjar per les nombroses petjades d'humanizació rastreables en gairebé tots els cabezos o altells de la comarca, amb un primer estadi cultural indoeuropeo i el posterior assentament, cap a la meitat del mil·lenni, de pobles amb una cultura netament mediterranea. Cap al segle II a. de C., es va iniciar la romanització en profunditat de la comarca, fonamentada, essencialment, en l'explotació agrícola dels seus bé irrigades terres. Del dilatat pas de Roma per aquestes terres de l'Ebre sobreviu avui el majestuós mausoleu de Miralpeix, traslladat al centre urbà quan es va construir l'embassament de Mequinenza. Encara que bastant deteriorat en la seva estructura, el mausoleu presenta més o menys bé definits els seus dos cossos, l'inferior dedicat a cripta i el superior reservat a les ofrenes.

Des dels inicis de la seva reconquesta per als cristians per Alfonso II d'Aragó, en l'any 1169, Casp va passar a ser una important encomana de l'ordre militar de l'Hospital de Jerusalem, qui va construir una solguda acròpoli en l'entorn de l'avui cridat barri del Queixal, on s'aixeca la Col·legiata de Santa María i el que resta del castell de l'ordre, entre el temple i el fort extraplomo que cau sobre l'antiga llera del Guadalop. Però quan el nom de la ciutat va traspassar folgadament els límits locals va anar en l'any 1412, data en la qual va tenir lloc el cèlebre Compromís de Casp. Per ell, i després de la mort sense successió del Rei Martín I l'humà, els compromisarios dels quatre regnes que componien la Corona d'Aragó, van triar -amb fortes influències del papa aragonès Benedicto XIII i del valencià San Vicente Ferrer- al pretendent castellà, Fernando de Trastámara, com monarca de la Corona.

A la seva privilegiada situació geogràfica va unir Casp el benefici d'una important comunitat morisca, responsable, fins a la seva expulsió a principis de segle XVII, dels antiguíssims i sòlids sistemes locals d'irrigació, en bona part arruïnats amb motiu de la construcció del pantà de Mequinenza. Situada en les proximitats del Maestrazgo, la comarca va sofrir notablement els efectes de les guerres carlistas, i durant la Guerra Civil va ser seu d'una curiosa experiència colectivista -que arribo a emetre paper moneda propi-, a més de residència efímera del Govern d'Aragó, òrgan local executiu del bàndol republicà. Al març de 1936, a Casp es va redactar i va aprovar l'Estatut d'Autonomia d'Aragó que, a diferència del que ocurrio en altres comunitats, no va arribar a entrar en vigor estable a l'esclatar, poc després, la contesa civil.

Restaurada amb acceptable fidelitat, la col·legiata oferix al visitant la seva bella portada occidental, de la qual en 1936 van desaparèixer les escultures que sota dosel estaven adossades als brancals, conservant, no obstant això, els seus elements primitius fonamentals. L'interior és de tres naus de cinc trams, amb un curiós creuer de dos trams. A ells s'obren les capelles de la Veracruz -que va custodiar un ric relicario d'àmplia devoció per part dels caspolinos- i la del Rosari. Els rics retaules i la imaginería van desaparèixer en el transcurs de la Guerra Civil. El temple custodia també -avui està dipositat fora de l'església- el cridat calze del Compromís, amb el qual, segons la tradició, es va celebrar missa el dia de la proclamació de Fernando de Trastámara com rei d'Aragó.

En l'exterior, en la capçalera de la col·legiata s'aixequen les pedres supervivents del que va ser castell de la baylía, construït en el segle XIV i que anés testimoni de les sessions de l'històric Compromís. És aquest el veritable castell de Casp i no, com pot creure's a primera vista, l'edifici que s'aixeca en l'altell de Monteagudo, que no és altra cosa que un fort vuitcentista - denominat Fort de Salamanca, en honor del general que va ordenar la seva construcció en 1873-, erigit en el transcurs de la segona guerra carlista.

La resta dels llocs d'interessant visita són l'ermita romànica de La nostra Senyora de Horta que en 1973 va ser traslladada de la seva primitiva ubicació al costat de les ribes de l'Ebre al casc de la ciutat- la Plaça Major (amb dues notables edificis en el seu entorn: la Casa Consistorial i, sobretot, la casa/palau de Barberán, del segle XVII), la primitiva Casa del Concejo -en la qual se suposa @néixer el sant local Sant Indalecio- i l'esmentat Fort de Salamanca, així com les recoletas carrers del barri antic de la localitat.

Mequinenza i Fayón

A partir de Casp, l'Ebre comença a endinsar-se ja per les primeres estribaciones de la Serralada Costaner-Catalana, amb la qual cosa la ruta, tant la fluvial com la terrestre, comencen a complicar-se notablement. Existeix una carretera que, partint de Casp, enllaçarà en el seu moment amb Mequinenza a través de la Serra dels Racons, però que avui es troba totalment impracticable. Així és que, per a seguir el curs de l'Ebre, l'única cosa que pot i ha de fer-se és continuar per la comarcal 221 fins a Maella i, allí, prendre la local que, per l'Alt de les Actuacions, conduïx fins a Fayón, encara en territori aragonès.

No és aquesta ruta una autopista, precisament i a un endimoniat traçat i mitjà estat del paviment uneix la manca de nuclis importants de població, pel que la recomanació especial per a aquest tram és que l'automobilista es proveeixi de carburant necessari, o almenys el necessari per a no tenir problemes en un territori en el qual, per altra banda, la circulació és molt escassa.

Per Maella -bressol de l'insigne escultor aragonès Pablo Gargallo- es pren, a mà esquerra, la carretera que, per sobre de la vall del Matarraña, enllaça amb la comarcal que uneix Garrotxa amb Mequinenza. A escassos quilòmetres de Maella el viatger es toparà, a mà dreta, amb el desviament a Fabara, desviament que aconsellem prendre per a acostar-se el viatger fins al bellíssim mausoleu romà, que es troba a la vora d'un camí de terra que parteix, a mà esquerra, abans d'entrar en la localitat.

De nou en la ruta, i a través d'un paisatge ja típicament mediterraneo -l'ametller i l'olivera són ja aquí els cultius dominants, així com una mica de vinya- la carretera conduïx fins a Fayón, última localitat aragonesa del curs de l'Ebre. Uns deu quilòmetres abans de Fayón veurà el viatger, a mà esquerra la carretera que duu A Mequinenza, un poble de nova construcció però que guarda, al peu del seu imponent castell, el record imperible del vell caseriu, avui convertit en una patètica pasterada de ruïnes. Es es decideix fer un petit esforç complementari -deu quilòmetres d'una carretera una mica dura i complicada- es beneficiarà el viatger de la vista a un lloc certament interessant per diverses raons.

Si intervé un cert interès pels temes hidràulics, tindrà el visitant ocasió de veure la imponent presa de l'embassament, erigida pràcticament en la cua de l'embassament de Riba-roja de Túria, que va anar, contra el que comunament es creu, el causant del anegamiento de les poblacions de Mequinenza i Fayón. També tindrà el visitant l'ocasió de contemplar, des de la imponent altura del castell, la magnífica vista de la fusió del Cinca/Segre amb les aigües de l'Ebre, les terres que van ser escenari de la decisiva batalla entre Juliol Cessar i les tropes dels lugartenientes de Pompeyo.

Encara que avui el magnifico castell de Mequinenza és propietat de l'empresa hidroeléctrica que construeixo la presa -i que, obligat és dir-lo, va restaurar a la seva costa i amb notable encert la imponent obra forta- ha de potser fer el viatger la temptativa que li siguin mostrades les seves dependències, avui reconvertides en confortables estades. Va ser el castell de Mequinenza un important enclavament defensiu de l'Ebre, en el seu trànsit entre la Depressió i el seu baix curs. És tradició que els cartaginesos tinguessin aquí una de les seves més importants factories de fabricació de vidre i els àrabs -a qui s'atribuïxen els més esplendorosos segles de vida de la localitat- van fortificar l'enclavament conscients del valor estratègic del lloc.

Però qui millor albiro aquesta component estratègica de la zona va ser, sens dubte, Julio César que, precisament aquí, en l'ampli triangle que formen la confluència del Cinca i el Segre per Granja de Escarpe i les planes de Lleida, va lliurar la seva decisiva batalla contra Afranio i Petreyo, lugartenientes de Pompeyo i de les vicissituds de la qual dóna complerta i detallada conta el propi César en el seu interesantisima Guerra Civil.

El nou poblat de Mequinenza manca de tot interès artístic, si bé el lloc es troba molt freqüentat pels piragüistas atrets per les excel·lents condicions del seu camp de regates. Encara que seriosament afectades per la construcció de l'embassament, romanen en explotació algunes de les nombroses i fèrtils mines de carbó, que en el seu moment van ser el suport econòmic essencial d'aquesta comarca avui en franca i progressiva regressió.

Si el viatger ha visitat Mequinenza, el que ha de fer és regressar de nou a la comarcal que enllaça Maella amb Fayón. Uns 11 kilometros de ruta li durà A Fayón, una localitat que, menjo Mequinenza, ha perdut tot la seva tipismo i els seus senyals d'identitat a l'haver d'assentar-se les seves habitacions sobre un impersonal poblat nou de nul o molt escàs interès. Sí ho té, en canvi, encimbellar-se fins a la pròxima ermita delPilar , des de la qual s'albira la panoràmica, alhora imponent i esglaiadora, de l'enorme embassament de Riba-roja de Túria que, un poc més baix de la patètica imatge de la torre de l'església parroquial emergint de les aigües sense resignar-se a morir, rep el cabal de l'últim afluent de l'Ebre digne de consideració, el Matarraña.

Pots realitzar la navegació de l'Ebre en de Novillas a Utebo i per Saragossa cabdal de la vall de l'Ebre o des de Saragossa a Escatrón.

Extraido del llibre: Guia per a viatjar per l'Ebre.
© José Manuel Marcuello Calvin.



Índex alfabètic sobre Aragó

Un recull reproduccions artístiques antigues amb mostres de vestits tradicionals.
Les fotografías mas actuales et mostraran un Aragó actiu.
la informació territorial es reflecteix en els Mapes sobre Aragó.

Com un Nil que creua el desert, el Ebre travessa l'estepa.

La realidad tecnológica y social també és d'interès.

Sergio Sanz fa fotografies d'Aragó allà per on passa.

Fauna | Flora | Geologia | Dinosauris | Fongs | Naturalesa a Aragó
Fotografies d'Invertebrats | Parcs Culturals | Paisatges Aragonesos Ebre | Moncayo | Monegros | Ordesa | Zh2o
Indice Alfabètic | Mapes | Huesca | Teruel | Zaragoza | Aragó | Inici

Copyright 1996-2019 © All Rights Reserved Javier Mendívil Navarro, Aragón

Si creus que falta alguna cosa, o està confós escriu-nos

Avís Legal. Esta actividad de la Asociación Cultural Aragón Interactivo y Multimedia
És una tasca de difusió d'Aragó a Internet.
L'aigua a Aragó, una promesa de futur