El Sant Grial a Aragó. Part IIb II EL CALIZ DEL SOPAR. Historia d'Aragó.
Aragó > Historia

El Sant Grial a Aragó. Part IIb Historia d´Aragó.

II EL CALIZ DEL SOPAR.





Alguns besllums hem tingut en els precedents records històrics sobre ús general de calzes propis o gots especials per a beure en l'època que venim estudiant, i de les diverses matèries que estaven formats segons el rang o el poder dels seus posseïdors; però això no és suficient per a arribar al límit pretès.

El "paterfamilias" amo del Cenáculo, perquè era ric i perquè així ho exigiria la moda d'aquells temps, tenia segurament per al seu servei un calze preciós, almenys, o adquirit per ell o més probablement heretat dels seus majors: i ja que la llei civil no ho consentia tenir-lo d'or, en la preciosidad dels seus materials i en l'art de la seva execució -que no estaven prohibits- tindria la seva equivalència i més que equivalència amb l'or. Però aquest preciós got que va posar a la disposició del Mestre per a celebrar la seva última PasquaPasqua era semblant al que ha arribat fins a nosaltres amb el nom de "Calze del Senyor? O d'una altra manera: Pot demostrar-se arqueològicament que el nostre Calze de València és d'aquell temps, per la seva figura, per les matèries que ho integren i per l'art i sabor d'època en la seva confecció?

Un poc llarg serà el camí per a arribar a la resposta afirmativa, però el caminar-lo és de summe interès per al nostre assumpte.


El got preciós de José de Arimatea -creguem que era ell l'amo del Cenáculo mentre no es demostri el contrari- fué el primer Calze ministerial de l'Església cristiana, així com la taula on va sopar Jesús aquella benditísima nit va ser el primer Altar de la nova Llei. I de la mateixa manera que les altres taules d'ús domèstic van ser emprades com altars pels Apòstols i els seus successors, i les cadires dels patricis o magnats van ser les primeres càtedres (Seus) dels bisbes, i el pa usual les primeres Hòsties per al Sant Sacrifici i per a la Comunió dels fidels, així les copes que se servien en la taula van ser els primers calzes; amb l'excepció , en aquests, de posar-los a part perquè no tornessin a usar-se en la beguda ordinària. Es van conservar per descomptat i per a sempre en el seu mateix estat -com cosa immutable i fonamental- les matèries que el Mestre va triar per als Sagraments, bé senzilles i universals; aigua, pa, vi i oli: però quant als utensilis, indumentària i locals per a celebrar els actes del Culte, l'Església es va acomodar a les circumstàncies de lloc i temps, i només amb el progrés dels segles s'han arribat a estabilitzar els objectes litúrgics com avui els tenim. Per al nostre cas, repetim que els primers calzes de la Missa van ser els gots i copes que havien servit per a beure; això sí, els més preciosos i adequats que poguessin tenir a mà. Veient, doncs, les classes, matèries i formes dels gots rics que s'usaven en aquella època en el servei de taula, arribarem a saber com era o com va poder ser el de José de Arimatea, que fué el primer Calze de la cristiandat, el Got més venerable que hi ha hagut en el món.

D'aquest procediment se serveix per a descriure els calzes primitius l'eminent arqueòleg ja citat Ch. Rohault de Fleury en la seva obra clàssica i monumental "La Messe", a qui segueixo en el que va a venir, i amb tanta més confiança i seguretat li segueixo, quant que ell no va directament al "Calze del Senyor" -encara que ho cita alguna vegada- sinó que tracta dels gots antics i calzes primitius de l'Església com d'un dels objectes litúrgics de la Missa; i per això la seva opinió és més serena i autoritzada.

Amb la paraula Calze entenem en l'actualitat únicament el got emprat per a la consagració en el Sant Sacrifici, i ja no s'usa generalment en altre sentit, a no ser en alguns textos de la Bíblia on ho té místic o figurat. La seva etimologia no és segura: Salmerón de Toledo i Vossio diuen que ve de l'ús de preparar les begudes calentes en aquesta classe de gots i citen unes paraules de Terencio Varrón (segle I a. de JC) que diuen: "Calze ve de brou (veu llatina que és "calenta" o "caldeado") perquè en ell es posava la papilla cuita (el que cridem "brou") i es bevia calent". Altres etimologistas diuen que pot procedir de les veus sánscritas kul, reunir, kulakas, got, o kalika, botó de les flors; i uns altres afirmen que ve directament del grec kylix, copa, o kalyx, coberta o calze de les flors. Schalisch en hebreu és got o copa de beure. AL calze de la Missa ho van cridar alguna vegada els escriptors eclesiàstics Got espiritual, Got místic, Got dels misteris i Got del Senyor.

Per a la forma dels calzes més antics cita Rohault en primer lloc una moneda jueva del temps d'Alejandro Magne (segle IV abans de JC) que duu en l'anvers la vara florida de Aarón i en l'inrevés un got amb nus i peu, sense rosteixes, de gran semblança a les actuals copes de beure. Cavedoni i Saulcy diuen que aquest got és el qual servia per a posar el vi consagrat (no era consagrat) amb els pans sobre la taula de la Proposició davant el Sancta Sanctorum.

En un vidre daurat, d'origen jueu, trobat en el cementiri dels SS. Pedro i Marcelino a Roma, que representa el Temple de Jerusalem, es veuen cántaras i gots que sembla que s'utilitzaven en els serveis del Temple: dos d'aquests gots, amb rosteixes, són gairebé idèntics als dels mosaics de Ravenna, que després veurem.

El kylix dels grecs era ordinàriament una copa rodona, poc profunda, guarnida de dues petites rosteixes, sobre un peu no molt elevat. Tenien també el calze naukratites, amb quatre asitas: el qual cridaven depas, que es remunta a gran antiguedad, és del mateix gènere i es fa derivar el seu nom de les dues rosteixes que duia en les seves costats. Els habitants de Xipre cridaven kotyle a una copa de la mateixa classe, gairebé sempre amb dues rosteixes, però més prima i esvelta. El Càntir (de poca grandària, semblant al nostre càntir) és un atuell per a beure d'invenció grega, segons Virgili en la Eneida; té rosteixes i estava especialment consagrat a Bacus, com el scypho a Hèrcules: eren de fang cuit. En una pintura mural de Pompeya es veu una dona posant vi en un càntir d'aquesta classe. Hi ha altres gots que es refereixen al mateix tipus i època: el carchesio, tenia la copa més elevada i oberta i duia dues lleugeres rosteixes en els seus costats: el cymbio, cridat així per la seva semblança amb la barca (cymba), tenia dues rosteixes formant volutes: el cyssibio, també per a beure, no tenia més que un rosteix, com les tasses d'ara.

El scypho servia per a la taula, encara que menor que el calze, i també tenia rosteixes, segons un dibuix de la Biblioteca de Nàpols publicat per Pirro, Ligorio. Un ex-vot procedent del temple de Tanit ofereix la figura d'un calze amb dos rosteixes. Publica Deville un bell vidre de beure, guarnit de dos rosteixes que imiten serps. La forma dels nostres calzes actuals, sense rosteixes, es troba entre els grecs amb el nom de Ooskyphion, però no servien per a beure, sinó per a menjar els ous: com entre els jueus -segons monedes d'aquella època- es veuen petits calzes sense rosteixes, però es creu que els van gravar en elles com al·lusió al joc dels daus.

L'art jueu -observa Fleury- hagué de sofrir sota la dominació dels grecs i dels romans una influència notable, encara que sigui privilegi dels grans artistes el quedar independents, sigui el seu país el vençut o el triomfant; però no hem de dubtar que el seu orfebrería va adoptar iguals formes a Jerusalem que les quals s'usaven a Grècia i a Roma.

En aquests països i en aquella època no es tirava directament en els calzes la beguda dels banquets, sinó que es preparava en la cratera, recipient de gran capacitat on es barrejava el vi amb aigua. El escanciador o copero prenia d'aquest líquid amb un cassó (cyatho) i ho distribuïa en les copes dels comensals. Aquest ús ho trobem en la Litúrgia primitiva (quan els fidels combregaven també amb el Vi consagrat) i en les descripcions del ritu romà més antigues. Aquestes crateras tenien ampla la boca, com era de necessitat i com es veu en un bronze de Pompeya i en un baix-relleu de Cizyque: els dos tenen rosteixes. Les àmfores o hydrias de les noces de Caná eren probablement crateras d'aquestes, segons Mr. Rohault, el qual diu que va treure un dibuix en la Biblioteca Vallicelliana de Roma d'un got titulat allí hydria, que pertany a la millor època antiga grega; la seva gran panza està guarnida de dues rosteixes dobles i adornada de fulles de llorer delicadament cisellades. En un baix-relleu publicat per Bellori es veu un calze en la estanteria i sota un gran got amb rosteixes, que sembla la cratera. La hydria que ensenyen en El Escorial menjo uneixi de les sis que va haver en les noces de Caná (on Jesús va convertir l'aigua en vi) si no recordo malament no és d'aquest gènere de crateras, doncs ni té gran panza ni la boca a propòsit per a ficar el cyatho, sinó atuell d'aigua.

La Sagrada CENA, con el Cáliz de Valencia
EL SAGRAT SOPAR, amb el Calze venerat a València, taula de Juan de Juanes, en el Museu del Prat (Madrid)

Fins a en marbres pagans -contínua Rohault- es veuen calzes amb atributs que semblen cristians, i cita aquests dos: Un fragment romà de Trèveris oferix la figura d'un calze amb rosteixes, guarnit de bitllets en les vores de la copa, de llorer en el coll o nus i de becs en la panza: de la seva copa surten fulles de vinya i penjolls (indicant, naturalment, que la copa era per a beure vi, però no el Eucarístico, ja que no era de procedència cristiana): i un sarcòfag de Trepitja, antic, presenta un calze semblat als actuals en el qual beuen dues colomes. Aquests tipus van ser molt generals després entre els cristians per a expressar conceptes místics. En els monuments més antics abunden les imatges de calzes amb rosteixes; cita molts exemplars: una tomba descoberta en S. Remy de Reims, una de les pilastres de l'església de Murano, un baix-relleu de la col·lecció Rasponi de Ravenna, un fragment de paviment romà trobat en Silchester, un llum a Xipre, etc., etc.

Però encara que en aquells temps estigués molt generalitzat l'ús de calzes preciosos amb rosteixes, no s'ha d'entendre que mancaven d'altres gots i copes de la forma dels actuals, si bé abunden més els exemplars que revelen pel seu decorat el costum secular de fer del got propi un objecte artístic i suntuoso en tant que sigui possible. Presenta Montfaucon un dibuix de sacerdotesses de Isis que tenen d'aquests gots cilíndrics: sobre un es veu la figura del bou Apis, i sobre un altre a Harpócrates, fill de Isis, sortint del got. Aquest tipus d'un nen en un got fa recordar certes miniatures molt comunes en el segle XV que representen al Nen-Hòstia en les mans del celebrante sobre el calze.

Després de tractar dels nom i formes dels gots antics, que van venir a ser els primers calzes de la Missa, passa l'il·lustre arqueòleg a examinar la matèria que estaven confeccionats. Els havia d'or, de plata, de pedres precioses, de vidre, de ceràmica i de fustes fines, com va quedar insinuat; tots preparats amb art i elegància, i alguns dels més rics adornats amb gemas de gran valor. Cita en comprovació d'això multitud de testimoniatges, dels quals -ometent molts en gràcia a la brevetat- creo oportuns aquests: Ciceró afirmava de Verres que tenia para beure vi un got tallat en una pedra preciosa molt gran, amb rosteix d'or (per a inculpar-li la seva excessiva afecció a la beguda): en el Onomasticon, en Perseo, en Suetonio, al juliol Capitolino, en Manlio, en Marcial, en Propercio, en Prudencio i en molts altres escriptors d'aquells segles es fa esment de diversos gots preciosos de gent rica; i recorda també la repressió, molt posterior, de Clemente d'Alexandria als cristians per usar gots de plata, posant-los com exemple que Jesús no va usar jofaina preciosa per a rentar-los els peus als seus deixebles; que ja hem vist que és idea no molt defensable. En aquell mateix segle, I de la nostra Era, es va fer popular la clàssica frase de Virgili gemma bibere (beure en pedra preciosa) com signe d'opulència i refinamiento.

Respecte als de vidre, que van començar a usar-se per aquella època, doncs no hi ha noticia d'ells en els segles anteriors, van adquirir tal grau d'art que van arribar a ser tan benvolguts com els de les més precioses matèries. Apuleyo els cita com models de gràcia i elegància, "el preu de la qual no depenia del material empleat, sinó del segell o mà de l'artífex". Es conserven encara molts exemplars d'aquesta classe -menys exposats que els d'or i pedres preciosa a la cobdícia humana- en els quals s'admira el seu grau extraordinari de perfecció i les dificultats vençuts per a la seva execució. Són notables en aquest gènere: el famós calze oposat en Colònia en el jardí de Santa Ursula, que té la copa revestida de malla de vidre, i el qual esmenta Straub del cementiri gal-romà de Strasburgo, que és un antiguíssim got de vidre, guarnit de dos rosteixes, muntat sobre un ric peu i adornat de diversos dibuixos, bastant semblat als calzes d'ara. Les col·leccions públiques -continua Fleury- estan plenes d'aquests objectes: esmentarem la de Slade a Londres, la de Bologne-sud-mer, el Museu de St. Germain i la col·lecció de Julien Gréau.

A aquesta classe pertanyen cinc gots de vidre, sense peu ni rosteixes, les fotografies del qual va publicar "L'Esfera" (Madrid, Febrer, 27) amb el títol de" Ha arribat fins a nosaltres el Sant Grial?" a propòsit d'un d'ells trobat recentment en unes excavacions en Crimea, estudiat per l'arqueòleg anglès Rendal Harris i proposat per ell com probable Sant Grial. Però no hi ha més que veure les fotografies per a convèncer-se que cap dels cinc, semblants entre si, ha pogut servir per a beure per la seva manca de tija i de rosteix per a agafar-los, per la seva gran panza i per la inadequada forma de les seves vores, incomoda i àdhuc impossible per a beure en ells. Segons la seva grandària -que no ho indica l'autor de l'article- el mateix van poder ser crateras que tests o joiers; però gots de beure, no. Cita l'articulista els tres més famosos que es disputen l'ésser el Sant Grial: el de Jerusalem, el de Gènova i el de València, i s'inclina pel nostre, encara que consignant que "segons el parer de Buckley -altre arqueòleg engonals- les probabilitats es troben en major nombre a favor del Sacro Cratino de Gènova", aquell plat que van desacreditar per a sempre els senyors de l'Acadèmia de Ciències de Paris en 1815, del com no sap, segons sembla, mister Buckley més que ho que diu el Baedeker.

No hi ha dubte -prossegueix el nostre guia- que els primers calzes cristians eren alguns dels quals queden descrits i que després van venir les còpies: però podem acceptar-los com tipus primitius i d'aquesta manera s'ompli el buit que existeix per l'escassesa de monuments dels primitius temps de l'Església. Prova d'això és que els fidels van fer reproduir per descomptat aquestes formes de calzes en els seus monuments funeraris. Aquests sepulcres formen un excel·lent tractat que permet unir l'antiguitat i els seus gots amb els primers calzes eucarísticos, i així es completa la història d'ells. Amb la pintura del calze van voler representar el Got de Jesús i en el seu contingut la font de la felicitat, com ho demostra amb molts documents i gravats.

Resultat d'aquestes pràctiques és la diferenciació dels calzes en tres classes: gots antics per a beure, calzes de la Missa i gots místics. Per a fixar la idea presenta un gràfic a tres columnes: en cada columna hi ha quatre tipus de gots del seu genero, amb 3, 4 o 6 exemplars de cada tipus, que tenen gran semblança entre si i amb els corresponents de les altres columnes. S'adverteix en aquest quadre que els gots de beure, calzes i gots místics del primer grup de cada columna, en nombre de 18, tots tenen dos rosteixes de diverses formes i grandàries, i van deixant de tenir-les els dels grups més moderns i assemblant-se als calzes actuals i a les copes de beure d'avui: però tots, tinguin rosteixes o no, duen relleus, adorns i grecas, sigui en la copa, quan és metàl·lica, sigui en el peu o en les rosteixes, o en tots.

Parlant de la riquesa dels calzes ministerials des dels primers temps de l'Església, cita aquella diabòlica frase de Juliano el Apostata (any 362) o millor, del seu tresorer Félix, que al veure els calzes preciosos que havien regalat Constantino i Constancio a les esglésies, admirant la seva riquesa i art, va exclamar: Mira de quins gots se serveix el Fill de María!


Fa després el nostre autor un completísimo estudi dels calzes més notables d'Europa, ja pel seu antiguedad ja per la seva riquesa, anotant de diversos d'ells que en algun temps van pretendre ser el Calze del Senyor. Llegá el segle XI i sembla que llavors s'acorda que existia Espanya, de la qual no havia fet més esment que recordar unes frases de Quaresmio que es nomena el Calze de València com un de punts -segons el parer de Fleury- que volien ser l'autèntic, però sense descriure'l ni més comentaris. "Espanya, diu, no posseïx gran cosa d'objectes litúrgics anteriors a la invasió dels moros, i després d'ella rarament van fabricar objectes rics: d'aquí s'explica el curt nombre d'ells que ens ha conservat l'Edat Mitjana en aquesta nació". Despues d'aquestes afirmacions -injustes, com anem a veure molt aviat- passa a descriure (pàg. 116 del tom. IV) el calze de S. Isidoro de Lleó i diu que és d'una riquesa meravellosa, de ágata i metall preciós, amb cabujones, perles, fulles d'or, arabescs i filigranes: cita el de Sto. Domingo de Sitges, molt semblant a l'anterior, i un de Toledo, de plata, dedicat a Santiago per Pelayo. AL tractar de la irrupció dels bàrbars -arribant al resum del tractat dels calzes- diu que "no van imitar tots A Alarico, que va respectar els gots sagrats de S. Pedro segons atesten, S. abrosio i S. Hilario, sinó que quan no saquejaven els tresors de les esglésies, els acceptaven pel rescat dels presoners: però l'Església perdonava a aquests feroços pirates quan venien als seus peus a restituir els seus rapiñas. Vaig agafar Childeberto (deu ser l'I, merovingio, rei de Paris, de 524 a 558) consagro a les basíliques (franceses) els seixanta calzes preciosos d'or que van enriquir el seu botin d'Espanya. Els grans tallers de orfebreria (francesos) alimentats, assortits per aquestes abundants despulles, inspirats en aquests models (espanyols) i encoratjats per la devoció Real, van començar a brirse: el calze de Gourdon -segle VI- ens demostra l'habilitat d'aquests nous obrers".

Es nota més la contradicció o falta de memòria d'aquest il·lustre arqueòleg en l'esment d'Espanya, quan veiem el que havia dit abans (pàg. 77) parlant de les monedes franceses del segle VI que duien figures de calzes: "Si es pot dir que els moneders van tenir per inspiració i per models els calzes que Childeberto va portar de la seva expedició a Espanya, es veu per un passatge de S. Gregorio de Tours que les seves imatges són còpies dels més rics i preciosos". El text que cita és aquest: "Seixanta calzes, quinze patenas, vint caixes d'Evangelis va portar (Childeberto, de españa), tot d'or pur i amb adorns de precioses gemas: però no va consentir que es destruïssin aquests objectes, sinó que els dió tots per al ministeri de les esglésies i basíliques dels Sants". La qual cosa - dita sigui amb permís de Mr. Fleury- no és precisament restituir les rapiñas, sinó guardar-se-les per al servei de la seva nació i augment del seu tresor artístic.


Per a acabar aquesta qüestió, i ometent molts altres i magnífiques dades que presenta el repetit autor, que il·lustrarien agradablement la matèria, però que ja no són necessaris al meu entendre per a deixar-la resolta en el que ens concerneix, faig el resum de diverses làmines de la seva obra, anotant: que els calzes des del segle I fins a alguns del XII tenen rosteixes; diversos exemplars des del VI fins al mateix XII les tenen més petites, i no tenen rosteixes alguns tipus des del segle IV fins a l'actual. Dels cèlebres calzes del tresor de S. Marcos de Venècia, en nombre de 21, entre els quals hi ha alguns de ágata, de cristall de roca, de ónice i d'altres pedres fines, nou tenen rosteixes i dotze no les tenen.

La idea que els gots propis de les persones pudientes d'aquells temps -i per tant els calzes primitius de l'Església- eren com els quals queden descrits, ha arribat ferma en els artistes fins a l'Edat Moderna, doncs encara veiem algunes estampes de Misales i Breviarios dels segles XVI al XVIII, explicatives del misteri de la Epifania, en les quals els Reis d'Orient oferixen els seus presents al Nen-Déu en sengles copes artístiques, amb rosteixes, i de material preciós, pel que sembla.

S'explica la gradual desaparició de les rosteixes en els calzes, com apèndixs innecessaris des que es va suprimir en la litúrgia cristiana la pràctica de combregar els fidels en les dues Espècies Sacramentales, doncs ja no han de passar el calze de mà en mà i només beu en ell el celebrante.

Encara que gairebé és supérfluo advertir que havia incomptable varietat en la forma de les rosteixes, segons el gust de l'artífex i l'estil de cada temps, és bé deixar consignat que en la seva col·locació s'atenien necessàriament a la matèria dels calzes, i mentre en els de metall -que eren els més nombrosos- arrencaven les rosteixes de la vora de la copa a acabar en el nus o en el centre de la panza, en les copes de pedra preciosa sortien les rosteixes de la seva base per a concloure en la part superior del peu.

En el renombrado mosaic de Ravenna -que al·ludeixo abans- que és una al·legoria de la Missa, es veu el següent: Mesa coberta d'estovalles: sobre ella, en el centre, un calze amb dos rosteixes: als seus costats dos panets aixafats: Abel, a la dreta, eleva en les seves mans com ofrena un anyell: Melquisedec, a l'esquerra, eleva altre panet igual. Sobre aquest grup es representa el Cel, en el centre del qual hi ha una mà dreta, entre núvols, amb l'índex estès assenyalant el calze. Una reprtesentación semblant hi ha en altre mosaic de Classe, del segle VI, altra de l'IX en el Sacramentaire de Drogón, i moltes més en llibres liturgicos, quadres, relleus, objectes del culte, etc.: sent per al nostre assumpte la més notable, per l'al·legoria o lusión que sembla contenir, la d'un fresc del segle XIII en l'atri de S. Lorenzo, extramurs de Roma. És així: El oficiante està darrere de la taula-altar de front: en ella hi ha un llibre obert, un calze sense rosteixes i un candelero amb vela; el celebrante lliura altre calze amb rosteixes a un soldat agenollat, no en actitud de beure, sinó de prendre'l amb ambdues mans, el cap baix en senyal d'adoració o en disposició de besar-lo en la base: hi ha altre militar en peus al seu costat, amb llança, escut i casc: l'agenollat està inerme. Recordem que això és de la Basilica de S. Lorenzo a Roma.


El que s'ha dit creo que és bastant per a arribar al convenciment que el nostre Calze de València pot sel el CALZE DEL SOPAR que va usar el Senyor en la institució de la S. Eucaristia: primer, perquè va poder posseir-lo tan ric l'amo del Cenáculo; i segon, perquè com ell eren els gots preciosos d'aquella època en els seus materials, figura i confecció.

Algú ha suposat si els dibuixos i grecas que adornen l'or que duu, i les perles i pedres precioses que enriqueixen el seu peu podrien ser efecte de la devoció dels seus posseïdors en els segles següents per a fer més artística tan venerada alhaja: però ja hem vist que aquest luxe i ostentació existia en aquells remotísimos temps molt més que en els presents per a decorar aquesta classe d'objectes; i concretant-nos a l'adorn de les pedres precioses del peu, sabem que va continuar aquesta pràctica fins al segle IV, almenys, doncs consta que el piadós emperador Constantino va regalar a l'església de S. Pedro de Roma "tres calzes d'or amb gemas prasinas (espècie molt rara de cristall de roca)i jacints, en nombre de 45 en cadascun", a més de molts altres d'or, sense pedres, a S. Juan de Letrán i a Santa Cruz.

Si amb l'exposat no pot afirmar-se en absolut que el nostre Calze sigui el de la Sopa Eucarística de Jesús, sí que pot assegurar-se rotundament que, si alguna vegada vingués a descobrir-se en el món de manera indubtable el Calze autèntic, aquest hauria de ser necessàriament semblant al nostre.

I mentre arriba o no aquest feliç descobriment, que segurament no arribarà mai, anem a seguir la història d'aquest que la Providència ha conservat fins a nosaltres amb el nom i tradició de Calze del Senyor, presentandolo en tres grans èpoques, desiguals en durada i en interès per al nostre cas, i amb les subdivisions i incidències que exigeixi l'assumpte per a la seva major claredat; en aquesta forma: - De Jerusalem a Aragó, 225 anys: - En Aragó, 1.141 anys; - D'Aragó a valència, 528 anys fins al present.

Dámaso Sangorrín Diest.
Deán de la Catedral de Jaca.

(Capitulos I II II b III IV V V b VIII VIII b)

Publicat per primera vegada en la Revista Aragó, ANY III - Nº 24, Zaragoza, SETEMBRE de 1927.

Más informació en "El Sant Calze"



Altres conceptes sobre Història d'Aragó

Moneda de Juan (Ioanes) II

Interes

Moncayo, sistema ibèric pirineos ibero romà celtes gals celtíberos visigots islam cristians romànic gòtic mudèjar cluny cistercienses barroc renaixement neoclàssic carlistas monestirs catedrals esglésies claustres muntanya poble Huesca Zaragoza Teruel Arquitectura cultura art costums ceràmica pintura escultura petjades palentólogo paleontología geologia pedres estrat era geològica mines ferro ceràmica aigualeix pedra Ebre Xaló Jiloca Huerva Huecha Queiles Isuela Gállego Matarraña Martín Guadalop Turia.



Conceptes en ordre alfabètic sobre Aragó

Un recull imatges antigues podràs comprovar com era la Expo de 1908 i comparar amb l'actual.
Mira també les imatges de natura a Aragó.
la informació territorial es reflecteix en els Mapes sobre Aragó.

Com un Nil que creua el desert, el Ebre travessa l'estepa.

La realidad tecnológica y social també és d'interès.

Sergio Sanz fa fotografies d'Aragó allà per on passa.



Conceptes | Edat Antiga | Edat Mitjana | Moderna | Contemporanea | Historia d'Aragó
Corona d'Aragó | Militia Caesaragustana | Arabes i musulmans | Naixement | Reyes d'Aragó | Monarquia
Mudèjar | Islam | Arxiu històric Huesca | Museu Provincial Huesca | Museu Provincial Saragossa
Huesca | Teruel | Zaragoza | Aragó | Comarques | Indice Alfabètic | Mapes 

Historia d'Aragó. Aragon es así. El Sant Grial a Aragó. Part IIb, Huesca, Teruel Zaragoza. Aragó, Osca, Terol, Saragosa, Catala, Naturalesa maps, Asociacio Cultural Aragon Interactivo Multimedia.

Copyright 1996-2020 © All Rights Reserved Francisco Javier Mendívil Navarro, Aragó.

Actualitza la informació que consideris obsoleta escriu-nos

Avís Legal. Esta actividad de la Asociación Cultural Aragón Interactivo y Multimedia
És una tasca de difusió d'Aragó a Internet.
L'aigua a Aragó, una promesa de futur