Origenes d'Aragó: de Comtat a Regne. Origenes d'Aragó: de Comtat a Regne. Historia d'Aragó.
Aragó > Historia

Origenes d'Aragó: de Comtat a Regne. Historia d´Aragó.

Origenes d'Aragó: de Comtat a Regne.


Els visigots als Pirineus

A principis del segle VIII els vascons (habitants d'ambdues vessants dels pirineos) es van revoltar contra el rei visigot Do Rodrigo. La principal ciutat d'aquesta zona era Pamplona que encara que seu episcopal, tenia pocs habitants i no tots cristians.

Els àrabs en la vall de l'Ebre

En l'any 711 de l'era cristiana va succeir la invasió àrab de la peninsula ibèrica, en el 714 estaven a Saragossa i sobre el 718 dominaven tot la vall de l'Ebre. Moltes poblacions es van sotmetre sense oposició a les condicions del vencedor; i alguns es van refugiar en les asprors dels Pirineus per esperit de defensa i independència.

En la muntanya la població era molt escassa, en la seva mayoria judia (1), i idolatra (2). excepte alguns convents i ermites cristians.

AL ser repartida la peninsula entre els musulmans, el pais vascó fué ocupat pels berberiscos, excepte els llocs més fragosos de la muntanya, en la qual van buscar refugi els cristians perseguits.

Sotmesa per pacte Pamplona als musulmans, els gualies Alzama i Ambiza van acabar de reduir la Vasconia francesa, cremant Burdeos el gualí Abderrahmán el Gafequi, després derrotat i mort en la batalla de Poitiers (732) pels francs dirigits per Carlos Martel.

Les diferents reconquestes

Quan es parla de reconquesta, se sol pensar en un moviment espontaneo, únic i organitzat, quan gens hi ha mes lluny de la realitat. El nucli asturià conserva la tradició de la monarquia asturiana visigoda; l'aragonès es manifesta més netament hispà i lluita contra els musulmans com continuadors dels visigots, i el català té intimo contacte amb les institucions de l'altre costat dels Pirineus i aquestes característiques dels tres centres cristians de resistència nascuts durant el segle vuitè, continuan en temps posteriors, donant al territori ibèric aquesta riquisima varietat, dintre de la unitat.

Nucleos de reconquista

La influència franca en la Muntanya

La Vasconia francesa fué posada baix la dependència de Eudóni, duc de Aquitania, liberandose del poder musulman, encara que per breu temps, Pamplona va caure en poder del gualí Ocba (3), qui la va lliurar als berberiscos (735). Quinze anys més tard es va revoltar Pamplona amb aquests, contra el gualí Júsuf el Fihrita (750-751), que no va poder reconquistarla (754).

Expedició de Carlomagno

A la mort de Fruela I s'apodero de la Vasconia sud pirinenca i de part de la norteña Abderraman I, que les va agregar amb el seu capital Pamplona al gualiato de Saragossa. El gualí d'aquesta ciutat Suleimán l'Arabí es rebel·lo contra el emir, aliant-se amb Carlomagno, rei dels francs, qui amb un poderós exèrcit va passar els Pirineus, s'apodero de Pamplona (778), llavors en poder dels berberiscos (4), i baixant per l'Ebre establecio els seus reals davant Saragossa, que no va voler rebre-li en el seu recinte, tancant-li les portes.

Davant la resistència de Saragossa, Carlomagno, imaginant que era una traïció de Suleimán, li va agafar pres, així com als principals senyors saragossans, que estaven en el seu campament, manant a les seves tropes regressar a França. En la retirada els francs van prendre el mateix camí que a l'anada, destruint les muralles de Pamplona, i al travessar Roncesvalles va sofrir la retaguardia del seu exèrcit una espantosa derrota, perdent tot el botí, del com es van apoderar els seus vencedors els moros, que dirigits per Aizón i Matrub, fills de Suleimán, van assolir donar llibertat al seu pare captiu (778).

També és possible que la vinguda de Carlomagno a Saragossa anés la peregrinació del camí de Santiago (la Verge se li aparecio a Santiago a Saragossa durant les seves predicaciones, segons els documents més antics de la presència de Santiago en la península), tal com la van fer els Gals (o cèltics) centenars d'anys abans, i els camins convertits dels quals pels romans en calçades, eren ben coneguts per comerciants i soldats. Galaica cridaven a aquesta província els romans i Gallicum Flumen a un dels rius que desemboca a Saragossa.

"El camí estavellat que has vist en el cel significa que tu aniràs A Galícia amb un gran exèrcit, i que després de tu, tots els pobles aniran en peregrinació, fins a la fi dels segles. Veu, jo t'ajudaré, i en recompensa de les teves fatigues obtindré de Déu per a tu la glòria celestial i el teu nom romandrà en la memòria dels homes mentre duri el món".

Aquestes paraules van ser dites per l'Apòstol Santiago durant la seva aparició a l'emperador Carlomagno, formant part del Llibre IV del Còdex Calixtino conegut menjo "Historia Karoli Magni et Rotholandi" atribuït a l'arquebisbe Turpin.

Expedició de Abderraman I a Saragossa

Per a venjar-se de la insurrecció de Suleiman l'Arabí i la invasió de Carlomagno, el emir de Cordoba Abderraman I, amb nombrós exèrcit, dirigio una expedició a Saragossa (782).
El guali Suleimán l'Arabí habia mort a les mans de Hosein, pel que el seu fill Ainzon es va reconciliar amb el emir, amb el qual va assolar Calahorra, Pamplona, Alava i Cerretania, arrasant el castell de Jimeno el Fort i sotmetent després a tribut al fill de Belasco.

AL territori de la Vasconia espanyola, en el qual incluian les comarques de Pamplona i de Jaca, li cridaven els àrabs Institutriu Ekal (província del Temple) (5). Aquesta província va dependre més o menys nominalment, durant l'emirat i el califato, dels gualies de la regió de Arthe (6), el capital de la qual era Zaragoza.

El nom de Ekal, que es pronuncia també Echal, no és desconegut a Aragó, doncs en la Val d´Tiro s'alço el monestir carolingi de San Pedro de Siresa, del que es conserva la seva imponent església romànica i que va anar el centre espiritual del primitiu regne. No obstant això pogués admetre's que el nom de Ekal (Temple) dau a la província fora pel famós Temple al voltant del com es fundo després el monestir de San Juan de la Penya, el santuari de la qual, segons la tradició, s'alçava sobre l'alt cim de Monsalvo, que habia manat construir el famós Titurel para guardar en ell el grial, això és, la santa copa que José de Arimatea recogio la Sagni de Crist. Aquesta copa es troba avui dia en la Catedral de València.

El regne de Aquitania

Tres anys després de l'expedició de Carlomagno (en 781) va fundar aquest per al seu fill Ludovico Pío el regne de Aquitania, fins a llavors ducat, del com havia despullat a Lupo II, biznieto del cèlebre duc Eudón o Eudes. Ludovico Pío es va apoderar d'ambdues Vasconias, dominant Pamplona i apoderant-se de Tudela (802) poc despues d'haver conquistat Barcelona, no pudiendoselo impedir el emir Alhakán I per la guerra civil que assolava el seu regne.

Fortún Beni Gairebé, cap dels berberiscos, assoleixo llançar als francs de Tudela i Pamplona, que van tornar a ser musulmanes, la segona per breu temps, doncs els navarresos i els habitants d'aquesta ciutat van tornar a l'obediència de Ludovico Pío (806).

Des d'aquest temps van ser freqüents les revoltes dels vascons i de Pamplona, que van arribar a fatigar als principes francs, de manera que pot dir-se que a l'intervenir el segle IX la seva autoritat era només nominal en la Muntanya navarresa i en la terra de Pamplona.

Comtat d'Aragó

En la segona meitat del segle IX, un cap desconegut, cridat AZNAR, es va apoderar de la ciutat de Jaca i el seu territori, titulant-se Comte d'Aragó nom pres del riu més important d'aquell país.

Poc temps abans, pels anys 840 - 850, es va presentar en les arrels del Pirineus, i després en la terra plana, que després es va cridar Navarresa, un baró del comtat de Bigorra, cridat Iñigo Aresta. I per la part de Sobrarbe Bernardo, fill del comte franc Ramón, es va apoderar de Ribargorça, Pallas i Sobrarbe, fundant, encara que per poc temps, els comtats de Ribargorça i Pallas.

Iñigo Aresta es fa fort als Pirineus prop de Pamplona. Aznar el conquistador de Jaca, es diu comte d'Aragó, i Bernardo es va intitular Comte de Ribargorça.

No hi ha dubte, que unien l'amor de la religió i al seu territori; així ho testifiquen els noms de venerandos Santuaris i Abadies que comencen á sonar des dels temps d'Aznar i Fortún Garcés i encara de García Iñiguez; els de Santa María de Fonfrida, San Salvador de Leire, San Julian de Lavasal, San Pedro de Siresa, San Juan de la Penya, i altres; no menys que les llegendes religioses que tant abunden, i acompanyen á els fets d'armes d'aquells primers temps.

Successors del Conde Aznar

El seu fill, GALINDO AZNAREZ, li va succeir en el comtat d'Aragó a la fi del segle IX: Galindo, entrat el segle X, la seva filla Donya Andregoto o INIGA, que va casar amb García Sánchez I, rei de Pamplona.

REGNE DE PAMPLONA

Successors de Iñigo Aresta

El seu fill García Iñiguez, es va apoderar de Pamplona i va contreure amistat amb Ordoño, rei d'Astúries. El emir de Còrdova Mahomad, es va dirigir contra ell sobre l'any 861, é va fer presoner a Fortún ben AL-Aziz, que sembla ser el seu fill Fortún Garcés (ben AL-Aziz, fill de García?) retornat vint anys després a Alonso III d'Astúries. García Iñiguez va morir en batalla contra els musulmans cap a l'any 882: el lloc de la seva mort és incert, opinant alguns que és Aybar, altres Liedena o Larumbe. La seva dona es va cridar Urraca, i era de sang real.

Fortún Garcés va succeir á García Iñiguez, del com tot just se sap altra cosa que la seva vida oculta en el monestir de Leire; pel que és cridat el Monjo. En l'any 905 va abandonar l'adreça d'aquell regne naixent.

El seu germà Sancho Garcés (905-925) va succeir a Fortún Garcés el Monjo, á qui probablement es refereix la rondalla del Cesón. Casóse amb D.ª Teuda o Tota, germana segons sembla de Galindo Aznárez per nomenar-se-li amb aquest patronímico en alguns diplomes. Va dirigir les primeres guerres contra els Beni-Kaxi, estenent el seu territori fins a Nájera i Tudela: va vèncer á Lobben Lob fill de Abadela, que fué potser el vencedor del seu pare: va fer fugir á At-Tawel senyor d'Osca unit al germà del vençut Lob: sobre el 918 va assolir apoderar-se de Valtierra. Cap a l'any 920 García Sánchez, fill de Sancho Garcés ja ancià, auxiliat pel rei de Lleó Ordoño II, fué derrotat en Valjunquera per les tropes del primer Califa de Còrdova, Abderramán III, les quals van devastar la terra i van penetrar fins al país gal-franc: en la seva retirada, sobre el 921 hagué de sofrir algun desastre a causa del llanço dels roncaleses, en el combat de Ocharen, i això donar-la lloc al famós privilegi dels roncaleses. En 923 Ordoño i García Sánchez es van apoderar de Nájera i Viguera: en commemoració d'aquests successos Sancho Garcés va fundar el monestir de San Martín d'Albelda. Sobre el 925 va morir aquest rei de Pamplona.

Unió del Comtat d'Aragó i el Regnat de Pamplona.

El seu fill GARCIA SANCHEZ (925-970) va succeir á Sancho Garcés, qui va casar amb Donya Andregoto, filla del Comte d'Aragó Galindo Aznárez, la qual va dur en dot aquest comtat, quedant així units el Comtat d'Aragó i el regne de Pamplona. AL principi del seu regnat van intervenir en la gestió dels negocis la seva mare D.ª Tota i el seu oncle Gimeno Garcés com rei honorari o comte, contribuint amb aquesta major suma d'autoritat á afermar la dignitat règia. Segons alguns, el Califa Abderramán III va portar a terme dues expedicions en els anys 933 I 937 contra García Sánchez, que li van obligar á demanar la pau.

Per a sostenir el territori d'Aragó contra els Tojibies de Zaragoza va col·locar en frontera abans del 948 á el seu fill Sancho, sota l'adreça del comte Fortún Giménez, que sembla ser fill de Gimeno Garcés. L'any 960 va batre é va fer presoner al comte Fernán González, contribuint á restablir en el seu tron de Lleó al desposseït Sancho el Craso. També va combatre per mitjà del seu fill Sancho en els anys 963-4-5 amb el wali Cuasi sobirà de Saragossa Yahya ben Mohamad, i durant aquesta guerra va deure adquirir l'àlies d'Abasta. Va morir l'any 970, deixant dos fills, Sancho i Ramiro.

SANCHO GARCES II, cridat Abasta (970-994) va succeir á García Sánchez, que va casar amb Urraca Fernández, de la qual va tenir tres fills, García, Ramiro i Gonzalo: va fundar el monestir de San Andrés de Cirueña é va fer grans donacions a San Juan de la Penya, San Salvador de Leire, San Millán i San Pedro de Taverna.
El seu germà Ramiro va obtenir Viguera amb títol de rei fins al 991 que va morir.
L'any 981 fué derrotat en Roda prop de Simancas, amb Ramiro III, de León, i García Fernández comte de Castella pel famós Almanzor, les tropes del qual van caure també en aquells dies sobre Aragó, apoderant-se del castell de Buil, i, aprisionando al bisbe de Roda Aymarico. L'any 987 va concedir á Uncastillo la primera carta coneguda, concedida á un poble; i va morir l'any 994 o el següent.

El seu fill GARCIA SANCHEZ II, (994 o 95 - 1000) va succeir á Sancho Garcés, cridat el Trémulo, de qui tot just es tenen més notícies que haver confirmat un diploma de San Pedro de Cardeña i fet una donació a San Salvador de Leire, vivint encara els seus pares; i sent ja rei, altres vàries a San Millán, San Juan de la Penya, San Pedro de Siresa i San Salvador de Leire. Va governar el territori d'Aragó amb títol de rei el seu germà Gonzalo. Va Estar casat amb Jimena de qui va tenir á Sancho el Major.

El seu fill SANCHO GARCES III, el Major (1000-1035) va succeir á García Sánchez el Trémulo, qui aprofitant. el període de trastorns i guerres civils. que van seguir á la mort del fill de Almanzor, va engrandir molt el seu regne: es va apoderar per dret de successió, o de conquesta, de part de Sobrarbe i Ribargorça: á la mort del comte de Castella va ocupar tots els seus estats per estar casat amb Donya Muñia, o Elvira, o Donya Major, filla o germana d'aquell comte; i es va apoderar també de part dels Estats del rei de León, Bermudo III.
En el seu temps es va verificar en els monestirs la reforma Cluniacense, que va tenir la principal part Patern, Abad de San Juan de la Penya, fent-la extensiva als de Irache, Leire, Cardeña, Albelda, Oña i San Millán.
Va començar Don Sancho la restauració del monestir de Sant Victorián i de les Seus de Roda i Pamplona; i va concedir alguns furs i privilegis als roncaleses, i a Nájera, Castrojeríz i Santa María de Pampaneto. És indubtable que va aspirar á reunir les Estats cristians de la Península, i gairebé ho va aconseguir. Titulábase Rei de Pamplona, Aragó, Sobrarbe, Rivagorza, Castella, Alava, León, Astúries, Astorga, i á vegades Gascunya, Pallás, i àdhuc de Barcelona. Per la qual cosa amb molta raó és cridat do Sancho el Major. D'una senyora cridada Sancha o Caya va tenir el seu primogènit Ramiro; i de la seva altra dona donya Major altres tres, García, Fernando i Gonzalo; havent tornat la desencertada disposició de dividir el seu extens regne entre els quatre fills, donant Aragó a Do Ramiro, Navarresa amb Nájera, Bureba i el país basc a Do García, Castella amb part de Lleó a Do Fernando, i Sobrarbe amb Rivagorza, a Do Gonzalo, el menor de tots els germans.

I van començar a existir com regnes independents Aragó, Sobrarbe, Castella I Navarra.

anterior | siguiente

(1) Les persecucions dels judios en la Gàl·lia en temps del rei franc Dagoberto i en la Hispania visigoda en temps de Sisebuto i els seus successors va fer que es refugiessin als Pirineus.
(2) A tal circumstància es deu el qual en la Vasconia no es trobin temples cristians de la epoca romana ni de la visigoda, per la qual cosa els historiadors creuen que no van ser els vascons del sud cristianizados fins a finals del segle VIII.
(3) Segons el Ajbar Machmua, Aben Adhari i Fatho Andalus.
(4) Els "Anales Metenses" i els "Anales de Holdensein" publicats pels beneditinos de Sant Mauro i els "Anales Annian.", així com l'obra de Reginon, Abad de Prun, assenyalen que va llevar Carlomagno als sarraïns la ciutat de Pamplona. El mateix diu el Principe de Viana a l'afirmar que Carlomagno va destruir els murs de Pamplona perquè no se li alcessin en ella els moros. Per la raó dels quals és encertada l'opinió de Embun que Carlomagno conquisto Pamplona dels moros.
(5) Ekal és la forma siriaca i aramea que en àrab i hebreu es diu Héikal i Hékal i significa "temple".
(6) Arlit li crida el Moro Rasis.


Altres conceptes sobre Història d'Aragó

Moneda de Juan (Ioanes) II

Interes

Moncayo, sistema ibèric pirineos ibero romà celtes gals celtíberos visigots islam cristians romànic gòtic mudèjar cluny cistercienses barroc renaixement neoclàssic carlistas monestirs catedrals esglésies claustres muntanya poble Huesca Zaragoza Teruel Arquitectura cultura art costums ceràmica pintura escultura petjades palentólogo paleontología geologia pedres estrat era geològica mines ferro ceràmica aigualeix pedra Ebre Xaló Jiloca Huerva Huecha Queiles Isuela Gállego Matarraña Martín Guadalop Turia.



Índex alfabètic sobre Aragó

Una col lecció de reproduccions antigues amb mostres de vestits tradicionals.
Pots contrastar això amb les fotografies actuals sobre Aragó.
la realitat simbòlica es representen en els seus banderes.

Espectacular i únic és el Parc Nacional d'Ordesa i Mont Perdut.

Localitza la situació d'Aragó en un mapa.

Mira els dibuixos a ploma de Miguel Brunet.



Conceptes | Edat Antiga | Edat Mitjana | Moderna | Contemporanea | Historia d'Aragó
Corona d'Aragó | Militia Caesaragustana | Arabes i musulmans | Naixement | Reyes d'Aragó | Monarquia
Mudèjar | Islam | Arxiu històric Huesca | Museu Provincial Huesca | Museu Provincial Saragossa
Huesca | Teruel | Zaragoza | Aragó | Comarques | Indice Alfabètic | Mapes 

Copyright 1996-2019 © All Rights Reserved Javier Mendívil Navarro, Aragó.

Per consultar, aclariments o corregir errors si us plau escriu-nos

Avís Legal. Esta actividad de la Asociación Cultural Aragón Interactivo y Multimedia
És una activitat cultural.
L'aigua esperança i futur